sábado, 30 de agosto de 2008

Por fin soy propietaria de una hipoteca


Por fin ayer, un año después de que estuviera terminado, firmé la compra de mi piso. Hay una cuña de radio que empieza justo así y acaba aconsejándote que contrates un abogado. No me extraña. El miércoles me aseguraron que ya había pasado la inspección y que todo estaba correcto y en la misma notaría el apoderado de la constructora me sale con que no, con que el abogado del Ayuntamiento estaba de vacaciones y no ha podido pasar. Si no hubiera sido porque si no firmaba en aquel momento tenía que devolverle a Hacienda un dineral de las desgravaciones de la otra casa, me levanto y me voy. De hecho, el notario me aconsejó que no firmara y que lo aplazáramos hasta que todo estuviera correcto. Ojalá hubiera podido hacerlo.

Tener el piso supone un motivo de preocupación añadido, porque voy a tener que acondicionarlo, pelearme con todo el que pase a hacer algo por allí cobrando (fontaneros, albañiles, carpinteros, cerrajeros, montadores de cocinas, embaldosadores, yeseros, pintores, herreros, administradores de fincas… la lista es infinita y está llena de terroríficas posibilidades) y hacer una mudanza más, todo ello entre sesión y sesión de quimioterapia.

Sabéis que no creo nada en estas cosas, pero hace muchos años, una alumna mía de la academia de español, justamente la madre de aquel chico del que conté que entró llorando el día en que cayó el Muro de Berlín, se quiso despedir de mí con un regalo en su último día de clase. Como se estaba sacando el título de ciencias ocultas en una universidad alemana (¡lo prometo!), me regaló mi carta astral y, entre otras cosas que ahora no vienen al caso, me predijo que en mi futuro me veía viviendo en muchas casas. “¡Ostras, pensé yo, eso es que me voy a casar con un millonario!”, y en mis fantasías de postadolescente me veía viviendo en la Costa Azul –y diciéndoles a mis hijos que no se juntaran con los de Carolina, que estaban muy mal educados-, en Aspen –que no tenía ni idea de dónde estaba, pero sonaba bien, ¡que me aspen!, perdón por el chiste malo, pero no me he podido resistir-, en la Toscana –siendo vecina de George Clooney, aunque entonces ni sabía de su existencia-, en Barbados –discutiendo siempre con el servicio, porque estos caribeños ya se sabe cómo son- y en Martha’s Vinyeard –compartiendo club de campo con los Kennedy supervivientes.

Lo que aquella mujer me pronosticó se ha cumplido, vaya que sí, pero lo que no me dijo es que la mayoría de las casas que ocuparía serían de alquiler o pagadas con el sudor de frentes proletarias. Haciendo un recuento rápido me salen como trece. Para empezar, no es muy normal haber vivido en cuatro casas diferentes con tus padres, y se trata de las que recuerdo, porque de Bilbao no tengo memoria; para continuar, ya independizada, me salen dos en Ibiza y, cuando volví a Mallorca, la de la Bonanova, el piso de Rodríguez Arias, el de Felanitx y, en Pollença, dos de alquiler, más la casa de la calle Creus y ahora el piso nuevo.

Las ventajas de todo esto son que he desarrollado una rara habilidad para las mudanzas y que no he tenido que pasar por un divorcio lleno de abogados carísimos, después de descubrir que mi marido estaba liado con su secretaria de veinte años. Haber tenido que elegir entre la villa del lago Como y el chalé estilo suizo de Bariloche me habría roto el corazón.

(La fotografía de arriba es del edificio donde me he comprado el piso y lo que viene a continuación son sus planos)



17 comentarios:

Matthias dijo...

Estimada Toñi,
després d'haver tornat de Mettingen, on enterràrem les cendres de ma mare, que havia mort el dia 5 d'agost d'un càncer de pàncreas, els meus fills em digueren que havies creat aquest blog on publiques les vivències amb la malaltia que pateixes.
Amb retard vull desitjar-te "Molts d'Anys" pel teu aniversari i felicitar-te per l'ànim i la valentia amb què afrontes les contrarietats. - No esperava altra cosa de tu! - Com escrius, ens veurem el dilluns a l'institut.
Rep una forta abraçada del teu company, Maties

María Antonia Valdivielso dijo...

Maties,

Primer, et vull fer arribar el meu condol per la mort de la teva mare. No ho sabia. Em sap molt de greu.

Com hauràs comprovat, al blog no només parl de la malaltia, sinó de tot el que estic vivint durant aquests mesos, encara que és veritat que el càncer està condicionant tota la meva vida ara per ara.

Amb retard i tot, m'arriben les teves felicitacions i t'ho agraesc molt. Una abraça també per tu i fins dilluns.

Anónimo dijo...

hola Toñi, estic a casa i que faig? patint que sa meva petita ja no dorm sa migdiada i que es meu gran està darrera jo (amb permís de son pare, com ha premi que avui ha dinat molt bé) jugant a tennis amb sa play i crida i bota com un loco, de content que està ja que sa play te pany i clau..
Això de ses cases es tota una història jo també en duc un parell de cases, sa primera d'estudiant en es carrer d'Aragó de lloguer, sa segona també d'estudiant a sa Plaça Paris, sa d'Eivissa en es carrer Pere Francés, desprès es meu apartament del carrer de sant Magí a Palma, quan ens casarem el pis de General Riera i ara sa casa de Campos. així que jo també duc un bon rosari 6 cases i encara fa falta la que em d'arreglar un dia d'aquests que es de propietat i es un casal de tres plantes i dos cellers imagina també em barallaré a tota aquesta gent/professional i amb el primer l'arquitecte jajajajajja
Res, supòs que dilluns no t'incorpores a sa feina jo tampoc estic de vacances fins dia 29 de setembre.
Cuide't reina moltes besades amb pessics i que tenguis un bon diumenge...

Unknown dijo...

Bon dia, Maria Antònia (ho dic per l'hora que escric). Estic content de veure que segueix "bé", amb tota aquesta sobredosi de coratge.

Fins avui, llegint-te, no he sabut del teu anversari (al cap i a la fi, no ens coneixem de res), però no vull deixar de felicitar-te també per això. 41 anyets, senyor, si ets una nina!!!!

Seguiré a l'aguait de les teves anades i vengudes. Sort i una abraçada solidària, com de malalt (ex malalt? encara no no sé) a malalta que no ho sembla.

Anónimo dijo...

hola Toñi,
hace poco me he enterado de tu cancer i me han dixo de tu blog i he decidido leerlo...esta geniaL!

veo que lo llevas bien y me alegro un monton,yo te deseo lo mejor y te doy muchas fuerzas para que sigas adelante con todo y te vaya genial.

un abrazo y muchas energias positivas.

tu ex alumna Joana Chacón.

Anónimo dijo...

Buenas Toñi, enhorabuena por tu hipoteca.

Ayer volvimos de Plentzia,lo hemos pasado fenomenal la pena ha sido tener que volver a instituto hoy.

Espero ponerme al día en tu blog y leer poco a poco los artículos de estos días, ya que al País Vasco he desconectado bastante.

María Antonia Valdivielso dijo...

Kpitana,

Vacances? Quines vacances? Ja som a la feina! Això sí, nosaltres començam d'una forma relativament gradual, amb exàmens de setembre, programacions i d'altres herbes que fan que el xoc no sigui tant fort. Supòs que tu, com a mare de dues criatures, deus pregar perquè el curs comenci ja...

Tu també t'has mogut, i sense carta astral! No sé si donar-te l'enhorabona o el condol per ficar-te a una reforma integral! Efectivament, a tots els que jo he dit, tu has d'afegir l'arquitectes, a més d'aparelladors, mestres d'obres, ajuntament... i tots els homes que passin per davant ca teva i que et faran arribar la seva opinió experta. Per això es necessiten més ànims que per la quimio!

Besos, guapa.

María Antonia Valdivielso dijo...

Josep,

Gràcies per els molts d'anys! Tenir un bloc fa que es rebin moltes de felicitacions. Un altre avantatge d'aquesta forma de comunicació.

Me sent una mica ridícula fent aquesta pregunta, però potser que t'estigui llegint fa molt de temps al Diari de Mallorca i no t'hagi associat fins ara? És possible que estigui tan baixa de reflexes?

Per sort, no em sent malalta (ni una nina tampoc, però aquesta ja és una altra qüestió). Tu tampoc no ho sembles, així que jo no et consideraré ni malalt ni ex malat.

De persona (quasi) sana a persona sana, una altra abraçada solidària.

María Antonia Valdivielso dijo...

Joana,

¡No sé si perdonarte este "dixo" tan propio del msm o del móvil! Es broma, claro que te lo perdono. Además es cierto que, aunque muy reciente, eres ya mi ex alumna.

Espero que, en la nueva etapa que ahora mismo empieces, te vaya muy bien. Sabes que la universidad es otro cantar, pero si sigues siendo tan constante como hasta ahora te irá bien. Seguro.

Un beso.

Anónimo dijo...

Hola Toñi,
Hace unos dias te intenté poner un comentario pero creo que no se publicó.
Me he leido un poco tu historia i pienso que eres muy valiente por todo lo que has y sigues haciendo.
Ánimo y un beso muy grande.

María Antonia Valdivielso dijo...

Andrea,

¡Tú sí que eres valiente y fuerte! Sigue con muchos ánimos; nos veremos en el instituto, espero.

Un beso.

Unknown dijo...

Bon dia, María Antonia:

No sé si em llegies, sembla que sí i n'estaria molt content, però efectivament estic al DIARIO de MALLORCA i, a banda d'altres cosetes, publico un article d'opinió cada dissabte, a les pàgines de cultura.

I en tot cas, segurament no són els teus reflexos sinó la intrascendència dels meu comentaris, ha, ha, ha...

Una sana abraçada

Unknown dijo...

Hola Toñi,
Som na Cati March, vaig ser al.lumna teva quan arribares a l’institut, encara me’n record de les teves americanes, que arrivàrem fins i tot a contar, mai no en repeties cap, i crec que al final, vàrem perdre el compte, de tantes que en tenies. Anys després, t’ho contàrem i ens explicares el perquè.
Fa dies que llegeixo el teu blog però encara no m’havia decidit a escriure’t, no sabia que dir-te.
Som farmacèutica i faig feina amb persones que pateixen aquesta malaltia (als hospitals públics hi ha farmacèutics als equips d'oncologia), i encara me’n faig creus de com cada persona s’enfronta a la malaltia. Sé que tenc una visió diferent, no és el mateix estar davant el bou que darrera la barrera. Però el que més m’agrada d’aquesta professió és veure a gent com tu, que s’hi enfronta de cara, que ho parla obertament i que fa que la nostra professió sigui més fàcil. Sé que a vegades és difícil, no tothom té el mateix carácter, ni la mateixa força, però gràcies, perquè els que estam darrera la barrera no som de pedra, encara que a vegades ho pareixi.
Ànims, i molta sort.

María Antonia Valdivielso dijo...

Josep,

Si no t'he reconegut és perquè a la foto dus capell, no per mor de la teva intranscendència. Ha, ha, ha!

Per cert, he trobat una bona sol·lució per a la beguda que ha d'acompanyar el menjar: la llimonada natural. El tè fred natural amb llimona és la segona opció. Es veu que som una dona àcida.

Una abraçada quasi sana.

María Antonia Valdivielso dijo...

Hola, Cati

Ara ja no tenc tantes americanes, perquè no estan tant de moda, encara que ganes no em falten! És una exageració dir que no en repetia cap! Qualque dia sí em tornava posar una que ja havia duit!

Si per fer qualsevol feina ben feta fa falta vocació, per dedicar-se a tractar amb malalts (i aquí pots incloure auxiliars de clínica, infermers, farmacèutics, metges...) s'ha de ser d'una pasta molt especial. Jo tenc molt clar que no ho podria fer per la meva forma de ser. Imagina't, ja sé que no ho sembla, però som de les que es duen els problemes dels alumnes a ca seva. Supòs que, en el vostre cas, es tracta de fer-se enfora per poder dur-ho sense perjudici de la pròpia salut mental, però, així i tot, ha de ser molt difícil i em fa la impressió que hi ha persones (com segurament el doctor que m'ha operat) que es distancien tant dels malalts de forma conscient i completament voluntària. Ha de ser realment dur dedicar-se cada dia a tractar dones amb càncer de mama. Si els que es dediquen a la sanitat no posassin una mena de mecanisme de protecció (tu ho has qualificat com a "semblar de pedra"), tal vegada no ho podrien dur.

No m'has de donar les gràcies. Al contrari, gràcies a vosaltres que vos dedicau a fer-nos la vida més fàcil als que em de passar per aquests tràngols tan difícils.

Una abraçada.

Anónimo dijo...

Bon dia Toñi

La teva noticia m'ha arribat al cor i des d'aquest dia no he deixat de pensar amb tu.

Et don l'enhorabona per haver obert aquest blog ja que mai havia tengut la oportunitat de poder llegir els pensaments d'una professora que sempre he admirat.

Forta per dedins i forta per defora, sempre t'hi he vista i estic segura que sempre serà així.

Moltes gràcies per voler compartir la teva experiència amb tots nosaltres ja que estic segura que d'aquesta també en sortiran altres persones més fortes.

Només dir-te que t'enviaré totes les meves bones vibracions i que pens seguir-te dia a dia perquè has estat i ets una persona molt especial. Sempre he desitjat treballar amb la mateixa vocació que tu i per això t'admir molt.


Estic molt contenta que haguis decidit sembrar les arrels a Pollença. M'encanta la teva nova casa! :)




Una abraçada molt forta

Xesca

Anónimo dijo...

Xesca,

Primer, perdona que no t'hagi contestat abans, però anava mirant els comentaris més recents i se m'havia passat el teu. Els que entren habitualment saben que intent respondre tot d'una.

Això d'escriure un blog és com despullar-se una mica. Jo sé que els alumnes sempre tenen molta curiositat pels seus professors (de fet, jo la tenia), però també sé que és important mantenir una certa distància quan s'està fent classe. Ara resulta que estic contant un munt de coses que, a classe, mai diria i no em fa gens de vergonya. Si un es decideix a fer un blog, ha de contar coses personals i crec que no hi ha res més personal dir que s'ha patit una malaltia. No sé si ajudaré a qualcú: jo sé que a mi m'està servint de molt.

I sí, he arrelat a Pollença, crec que definitivament. A veure, on trobaré millors persones -alumnes i ex alumnes- que aquí?

Sé amb tota certesa que tu ets una mestra ben vocacional. M'agradaria que la teva feina et dugui tantes satisfaccions com la meva.

Gràcies per les teves paraules. Encara que sembli mentira, les bones vibracions m'arriben i fan que cada dia em trobi més animada.

Una abraçada molt, molt forta.