lunes, 25 de agosto de 2008

Un poco de historia VII: “Señora, parece usted un torero”

Encontrar cardiólogo para el informe médico preoperatorio me costó más de lo previsto. Finalmente, por una carambola, di con el doctor M., que pasa consulta en Inca. Es del modelo Supermilikito y me encantó, además, por su sentido del humor. Con él pasé uno de los mejores momentos de todo este proceso, sobre todo cuando, al explorarme y ver todas las cicatrices que tengo de intervenciones anteriores no pudo reprimir un “señora, parece usted un torero”. Para rematar la faena (atención al símil taurino, que me ha quedado redondo), al salir se despidió con el saludo budista. Es totalmente recomendable, y no debe ser malo con los informes, porque lo que hizo le gustó hasta al megaultraexigente doctor T. en persona.

Aparte de lo que El Hombre Que Nunca Sonríe me pidió, las semanas en que él estuvo de vacaciones (o de congreso, que las dos versiones me dieron sus enfermeras) las aproveché para ir al dermatólogo y a la dentista, más que nada para saber si tenía que hacer algo especial durante el tratamiento. El primero me dijo que tenía que evitar el sol a toda costa y, a la segunda, resulta que el doctor T. también la había operado de cáncer de mama; aparte de consejos sobre el cuidado de mis encías, que sufren mucho con la quimioterapia, compartió conmigo sus experiencias con el simpático galeno; con ella se portó bastante peor que conmigo, porque cuando le tocó, él estaba pasando por un divorcio. En fin, que hasta en eso he tenido suerte.

El lunes 9 de junio llevé todas las pruebas que me habían hecho, además de todos los talones debidamente autorizados y el martes 10 de junio me levanté muy tempranito, llevé el coche al mecánico y mi madre me dejó en la puerta de la clínica R., donde hice el ingreso. Me iban a operar por la tarde, pero tenía que estar allí a las 9 para que me hicieran la detección del ganglio centinela.

Para ello, hay que ir a Medicina Nuclear, nombre que, ya de por sí, impresiona. No lo hace menos el hecho de que te digan que el procedimiento consiste en la inoculación de un líquido radioactivo que actúa como contraste. Se le deja correr libremente durante dos horas más o menos y después se hacen una serie de fotos que muestran exactamente el punto donde drena el tumor, desde el cual el cáncer de mama se extiende. De ahí la importancia del ganglio centinela: si está limpio, el bicho no ha tenido tiempo de moverse.

A eso de las nueve y media ya me habían inyectado el líquido y me dieron la opción de quedar ingresada durante toda la mañana y bajar después a hacerme las radiografías, o irme y volver sobre la una. Evidentemente, elegí irme por ahí, a hacer una de las cosas que más me gusta en el mundo: ir de compras. Lo sé, lo sé, está fatal, pero algún defecto tengo que tener, ¿no?

Cuando volví, me hicieron las radiografías, localizaron el ganglio, me lo marcaron con un rotulador indeleble y después subí a la habitación.

A las cuatro y media en punto vinieron a buscarme y en el quirófano me encontré con el doctor T. Me anestesiaron y, al despertarme, me esperaban buenas noticias. En la prueba de urgencia, los ganglios (me quitaron dos, que estaban muy juntitos) centinela estaban limpios, por lo cual no fue necesario ni vaciarme la axila ni dejarme ningún drenaje. Lo único que llevaba era un vendaje muy comprensivo, que no me dejaba entrever qué me habían quitado exactamente.

Esa misma noche me dieron de beber y, el miércoles a las 7:30 de la mañana, antes de irse a trabajar en la sanidad pública, El Hombre Que Nunca Sonríe me dio el alta desde la puerta de la habitación –igual si se acerca tiene que mostrar algún tipo de sentimiento, así que ni se acercó-, nuevas instrucciones –cuándo tenía que ir a verle, cuándo me podía quitar el vendaje, cómo hacerme yo misma las curas, qué podía hacer y qué no, además de añadir que tenía que ir a recoger el resultado definitivo de la biopsia del tumor y del ganglio para llevárselo- y me dijo que después de desayunar me podía ir. En total, no estuve ingresada ni ocho horas.

Al día siguiente, jueves, apenas dos días después de la intervención, me fui a la universidad, a la constitución del tribunal de Selectividad.

8 comentarios:

antònia dijo...

Hola Toñi.Som n'Antònia March i tot i el meu mal rollo amb l'informàtica m'he atrevit a intentar posar-me en contacte amb tu (és el segon intent!).
Des de que en Xisco me va explicar el teu "problema" no he deixat de pensar amb tú, i he seguit la teva evolució guaitant diàriament per la finestra que ens has obert a tots.M'imagino el calvari que estàs passant ja que, per desgràcia l'he compartit amb la meva mare en dues ocasions, però tambè et puc assegurar que quan la quimio s'acabi i el teu cos torni recuperar tots els seus components i funcions, gairabé ho oblidaràs.
En un dels teus escrits deies que sempre havies tingut la sensació de que te podria tocar aquesta loteria sense tenir cap número, bé idò, aquesta sensació també em persegueix a mi amb la peculiaritat de que jo en tinc molts de comprats ja que la meva padrina ja va morir d'això.Però no hi puc fer gaire, revisions periòdiques i poc més!Només voldria, si em toca, tenir la teva energia i coratge per superar-ho.
Rep de part d'en Xisco, n'Andreu i jo mateixa una abraçada molt grossa amb la que et volem transmetre energia, il.lusió i valentia que, juntament amb els elements químics que tant malament et fa sentir, faran que ho superis aviat.

Francesc dijo...

Et resultarà curiós que després de tants d'anys compartir i conviure al nostre institut, i deixant de banda els anàlisis sintàctics, la gramàtica, les inacabables guies de lectura i d'altres herbes purament acadèmiques, hagi deixat que sigui mamare la que s'avanci en donar-te ànims amb aquesta etapa tan dura que et toca viure. Anys endarrere ja ens ho deia n'Helena "hay pedrecitas mías", per la manca de sensibilitat que manifestàvem a les seves classes "Poesía Renacentista".

Aquest comentari vol ser un contrapunt a aquest estat permanent d'insensibilitat literària. Per dir-te que admiro la valentia, la força i sobretot la naturalitat amb la que portes els moments difícils que ara et toca viure.
Per altra banda felicitar-te per engegar aquest bloc (quin nivell!) i per afegir-me a la llista de fans de la teva prosa (ja som dos).

Afegeix una besada a l'abraçada que abans t'han fet arribar.

Garci dijo...

Hola un altre cop. Ara si que és fàcil això de publicar.

Per molt que digui en Xisco jo soc el fan número 1.

No et sorprengui que fem un club de fans.

Una abraçada.

kpitana dijo...

ei Toñi, veig que segueixes a tope, saps que em tens ben penjada al teu blog, es curiós però dissabte a un sopar de família (Revetlla de Sant Bartomeu) xerràvem de blogs i de gent que escriu i mostra la seva diguem-ne privadesa, va ser una bona tertúlia, quan vaig parlar des teu blog - com que Mallorca es tan petita - sa meva cunyada (mestra d'escola de Na Quintana-Sineu) coneix no se qui de Pollença que li va parlar de tu...mira per on!!! vaig dir jo.
Molt simpàtic el cardiòleg, te vull demanar una cosa el doctor T es el mateix Señor que nunca Sonrie?
bona nit reina cuide't ens llegim

María Antonia Valdivielso dijo...

Kpitana,

Sí, sí Mallorca és un mocador. Ja saps que hi ha una teoria que diu que tenim una connexió amb qualsevol persona del món només amb set persones pel mig; bé, en el cas de Mallorca jo crec que tots acabam estant connectats d'una forma o d'una altra. Ha de ser ben difícil tenir una doble vida aquí! T'han de descobrir tot d'una!

Jo ja he dit que no me vaig plantejar molt això del blog. Sé que hi ha gent que pensarà que el que fem tu i jo és exhibicionisme, però a mi, francament, no m'importa. Estic a una edat (no sé si "la del pavo", com diu l'anunci) que intent no jutjar ningú i que, si qualcú que no em conec bé em jutja, ni li puc fer res ni m'afecta. M'ha tocat jugar aquesta partida, i he decidit fer servir aquestes cartes que, a més, tenen una doble finalitat: instrumental -estic connectada amb tothom- i terapèutica. Tal vegada hauria d'haver anat a un psicòleg o a un grup de suport, però amb el blog sent que, per ara, no em fa falta.

El doctor T. és, efectivament, El Hombre Que Nunca Sonríe. La teva constància en seguir la meva història té premi. T'avançaré una exclusiva, ara que no ens llegeix ningú. D'aquí poc, el doctor T. es convertirà en El Hombre Que CASI Nunca Sonríe, perquè una vegada el vaig veure imitant un rictus que semblava una rialla. Crec que serà a "Un poco de historia IX". En qualsevol cas, és un metge que jo recomanaria a qualsevol dona -de fet ja li vaig recomanar a una boníssima amiga meva-, perquè és molt conservador amb la cirugia i es preocupa molt per la qüestió estètica, que ja sé que no hauria de ser tan important, però que per nosaltres sí ho és. Quan vaig veure com m'havia quedat el pit, vaig tenir la temptació de donar-li una besada, que ja és dir!

Continua gaudint de l'estiu i d'aquests fills tan guapos que tens!

Una abraçada

María Antonia Valdivielso dijo...

Antònia,

M'he emocionat llegint el teu comentari. Si quan jo dic que de tenir un càncer acaben sortint coses bones, no em falta raó! Quan, si no, haguéssim xerrat tu i jo així i d'això? És veritat que es viu un calvari, però el mal físic passa i s'oblida i el sentir-te recolzada i estimada no s'oblida. Almanco jo no oblidaré, és ben segur.

Diuen les estadístiques que devers un 15% de les dones patiran un càncer de mama al llarg de la seva vida. És una loteria sinistra, una estadística amb la qual ens toca viure i, com tant bé dius, l'únic que podem fer és sometre'ns a revisions periòdiques i estar alerta. Jo aprofitaré per fer una mica de campanya: totes les dones s'haurien de sabre explorar i, a partir dels 35, a totes se'ns haurien de fer mamografies i ecografies mamàries rutinàries.

El meu desig per tu, el dia del meu aniversari, és que no et toqui i que, per favor, per favor, inventin una màquina de fer mamografies més còmoda que la que hi ha ara o, ja que hi són, que dediquin molts de mitjans a trobar una vacuna perquè cap dona hagi de passar pel que moltes estam passant.

Una abraçada i gràcies un altre cop. Ens veurem per Pollença un dia d'aquests.

María Antonia Valdivielso dijo...

Xisco,

Guies de lectura inacabables? Ah, no, això sí que no... Eren ben... ejem... ara no em surt la paraula, però que s'acabaven, s'acabaven. Després de molt de temps, però s'acabaven. Venga, com que m'ho has demanat tu, per l'any que ve faré un altre propòsit: fer guies més curtes. Estàs content?

N'Elena vos deia "piedrecitas mías" a una edat en què, la immensa majoria, té la sensibilitat al nivell del medaller olímpic d'Andorra. Forma part de la feina dels professors de secundària. Tu no ho viuràs, perquè els nins de primària són molt diferents, i per a ells el mestre no és "l'autoritat", sinó el seu ídol, però els que som professors d'institut per vocació (i Déu sap que s'ha de tenir molta de vocació per ser-ho) sabem que va inclòs en el sou.

Així i tot, quan vaig per Pollença i veig alumnes que he tengut i que, hagin estudiat o no, s'han convertit en persones de bé, no puc evitar sentir una mica d'orgull per la feina ben feta, com si una molt petita part del que són fos culpa meva. Esper que tu també puguis sentir-ho prest.

Cuida't molt i di-li al teu germà que no faci molta de feina!

María Antonia Valdivielso dijo...

Garci,

De club de fans, res de res. Jo el que necessitava era un guia espiritual al món del blogs! Mira que ha estat de fàcil solucionar això dels missatges...

No passis pena, la meva capacitat de beure cervesa s'acaba amb una... o ninguna!